Anàlisi text sobre les TIC

Antecedents

Aquest post és un anàlisi del text "Adell (1997). Tendencias en educación en la sociedad de las tecnologías de la información" fet per l’alumne de segon Santiago Fabregat de l’assignatura M-21 de segon curs de Magisteri de l’especialitat d’Educació Fsica.

Objectiu de l’article

L’objectiu de l’article és, al meu entendre, reflexionar sobre l’impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en l’educació, les quals considera com una autèntica revolució dintre l’evolució tecnològica del procés comunicatiu. Així, analitza com està incidint i com es preveu que ho faça el darrer gran canvi que s’ha produït en la societat pel que fa a la comunicació.

Estructura del text

Adell estructura el text en una introducció en la qual contextualitza el tema a tractar, posteriorment fa un resum de l’evolució de les tecnologies de la informació i la comunicació fent referència a les grans revolucions tecnològiques (parla, escriptura mitjançant la creació de signes gràfics, la invenció de la impremta, fins a arribar al quart gran canvi que suposa l’aparició de les noves tecnologies iniciades segons Bosco (1995) amb l’aparició de telègraf, moment a partir del qual la informació viatja més ràpid que el seu portador.

L’estàndard de les noves tecnologies de la informació i la comunicació són, sense dubte, les xarxes informàtiques i en particular la internet, la qual, a més d’interconnectar milions de persones i institucions i de posar-los a l’abast quantitats gairebé il.limitades d’informació, integrarà en un futur tota la infraestructura comunicativa.

Posteriorment analitza algunes de les repercusions de les noves tecnologies i com ens condueix cap a una societat de l’aprenentatge i no de l’acumulació de continguts, tasca per a la qual ens supera infinitament la tecnologia.

Els canvis lligats a esta evolució no són, però, tan sols tecnològics, ja que tenen lloc dintre d’un determinat marc socioeconòmic que fa possible la transferència a la societat, a la qual transformen en tots els aspectes, fins el punt de donar-li nom (societat de la informació). El context històric, tal com argumenta Adell, és un factor fonamental i limitant per a determinar l’èxit o el fracàs de la tecnología emergent.

Amb la digitalització, la informació pràcticament no necessita soport físic per al seu emmagatzemament ni per al seu tractament. Com diu Negroponte (1995), hemos pasado de la cultura basada en el àtomo a la cultura basada en el bit, y de mover átomos, caro y lento, a mover bits, rápido y barato.

D’aquesta manera, els mitjans electrònics han suposat una autèntica explosió en la quantitat d’informació a la qual tenim accés, incrementant exponencialment les seues fonts. No obstant, discernir i seleccionar aquella que ens pot ser útil en cada moment i que ha estat elaborada amb rigor i qualitat és un dels inconvenients i reptes de la nova tecnologia (és a estes interferències el que Adell anomena “soroll de la comunicació”).

A més, cal tindre en compte que l’acumulació de dades (conjunt de codis escrits sense significat) o fins i tot d’informació (amb significat) no són garantia de coneixement, el qual implica, tal com diu l’autor, la interiorització de la informació i la seua integració adequada en l’estructura cognitiva de l’individu. Es transmet informació, i és el receptor qui la converteix (o no) en coneixement.

En aquest aspecte, també les noves tecnologies poden jugar un paper decissiu, ja que no han de ser únicament una gegant font d’informació, sinó que han de participar en la creació de la societat del coneixement, un gran repte que comença a plantejar-se. En aquest sentit, una de les altres característiques de les noves tecnologies és fonamental. Ens referim a la interactivitat, és a dir, a la possibilitat que l’emissor i el receptor permuten els seus rols i intercanvien missatges. Deixa d’existir un centre i una periferia, un emisor i una massa d’espectadors, donant lloc, per exemple a comunitats virtuals.

Les noves tecnologies condueixen a la desaparició de dos condicionants que fins aquest moment havien estat determinants en la concepció de l’escola: la necessitat de coincidir en l’espai i el temps entre educand i l’educat. Aquest fet serà un aspecte clau per a l’establiment de les noves metodologies educatives, produint-se una transformació metodològia del procés d’enseyament-aprenentatge (o no).

L’escola haurà d’incorporar aquests recursos educatius i canviar les metodologies per a adaptar-se als nous requeriments de la societat, evolucionant i adaptant-se de la mateixa manera que la resta d’actors socials. La ràpida velocitat a la que avança la societat de la informació, requerirà una educació centrada en l’aprenentatge permanent, fins i tot de la manera d’apendre (centrada en el futur).

És cert, però, que la forma tradicional de “la lliçó” ha resistit ja les anteriors revolucions tecnològiques comunicatives. Per tant, fóra possible que resistís també aquesta i que el resultat fos simplement el d’ampliar el ventall d’experiècnies formatives.

D’altra banda, la figura del professor com a proveïdor d’informació ja no serà (és) vàlida. Açò fa que calga replantejar-se el seu paper, el qual haurà de ser de facilitador, de guia de l’alumne en la nova metodologia del procés d’aprenentatge, en la qual aquest és l’autèntic protagonista. Tal com diu Bosco (1995, p. 51), las escuelas deben ser lugares donde sea normal ver niños comprometidos con su propio aprendizaje.

Aprofundint en aquesta transformació, la deslocalització de la informació i la disponibilitat de nous canals comunicatius acabarà definitivament amb la “concepció tradicionalista” de l’escola (millor dit, de les institucions educatives) i del seu paper hegemònic, especialment en les d’ensenyament superior. I dic concepció tradicional perquè, com comentarem més endavant, l’escola en el seu significat més autèntic i profund no es veurà, al meu entendre, afectada.

No obstant, contràriament al que planteja Perelman, pense que l’escola no desapareixerà amb la implantació de les noves tecnologies. Ben al contrari. El procés d’ensenyament-aprenentatge continuarà éssent un procés entre humans malgrat que s’obriran nous platós, apareixeran nous actors, actors vells amb nous papers, nous materials…

Possiblement, tal com insinua Graves, desapareixeran fins i tot les classes presencials com a sistema bàsic d’ensenyament/aprenentatge i seran substituïdes per l’autoestudi i la “intervenció estil Oxbridge “just in time”). Pense que a mesura que en desplacem cap a estadis més avançats de l’educació reglada (darrers anys de l’educació primària, secundària, universitària) açò serà més evident, així com obviament en l’educació no reglada. No obstant, pense que la sociabilització és fonamental en l’educació i que per tant la coincidència espai-temps dels més menuts és insubstiduïble per cap tecnologia. Es cert, però que aquesta socialibilització no té per què produir-se en l’escola.

Conclusions de l’autor

Pense que les principals conclusions de l’autor es resumeixen en les tres següents:

• Cal lluitar contra la idea que la informació és una mercaderia més, i defensar la idea la universalització de la informació. L’administració hauria de vetllar per garantir l’accés de tothom a la informació. Caldria que tota la informació estiguera a l’abast de tothom, en qualsevol moment i en qualsevol lloc (utopia informativa).

• Igualment, cal lluitar contra les interferències comunicatives (soroll) i ensenyar a moure’s en aquest magma informatiu, per tal que construir coneixement/sabiesa, hàbits i valors. Com diu l’autor, educar haurà de ser una tasca centrada en el futur, d’aquisició d’habilitats i destreses que ens preparen per a apendre en el nou context tecnològic i social. Per tant, tal com proposa el Libro Blanco de la educación y la formación de la Comissió Europea, caldrà disposar d’una cultura general basada en la cultura literària i filosòfica com a base de futurs aprenentatges més especialitzats, més que un alt coneixement tecnològic.

• Cal treballar també per a previndre el trencament tecnològic de la societat, la qual cosa suposaria una exclusió total del pret a l’educació de la part de la població no alfabetitzada tecnològicament o sense possibilitat d’accés: l’educació no ho és si no ho és per a tothom.

Análsi del text

Bàsicament estic d’acord amb l’argumentació feta per l’autor i com diu ell mateix, la primera cosa que caldrà és intentar fer la mateixa però amb altres joguines. L’essència de l’educació és la mateixa, i la tecnologia no ha de ser, al meu entendre, una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà que ens acoste als objectius desitjats; en el nostre cas a la plena universalització de l’educació que ens faça realment lliures i iguals.

Si ho féiem malament adés podem continuar fent-ho malament amb les noves tecnologies. En canvi, el seu ús adequat ens permetrà flexibilitzar i universalitzar l’educació d’una manera extraordinària.

Cal canviar necessàriament d’escenari i adaptar-se: és un requisit de l’obra. El fem més gran, està més ple, amb més actors, amb més mitjans, però l’essència, la sal de l’educació, cal que continuem posant-la els humans.